Replicar el que fan els il·liberals

Un dels comentaris més repetits en entorns políticament actius és la necessitat de ser presents a les xarxes. Els preocupa la insuperable presència d’idees il·liberals i l’enorme difusió del seu missatge. Si ells ho han pogut fer, nosaltres també hauríem de ser capaços. Hem d’arribar als joves, diuen.

De fet, alguns s’hi llencen a fer vídeos, posts, amb explicacions breus de les decisions polítiques que prenen els grups als quals participen. Moltes hores de feina pel mateix grapat de likes, sempre de les mateixes persones, amb una difusió mínima.

Què és el que ells fan bé i nosaltres no? Es tracta de publicar més sovint? De ser més sintètic? D’apel·lar a les emocions? Potser no els difonem prou a través dels whatsapps informals que articulen la comunicació de les agrupacions polítiques, sindicals, o de les entitats? O el problema és que la “nostra” gent no s’ho pren seriosament, no ho obren i no fan prou republicacions, enterrant-nos en la riuada immensa de contingut? Per què ells sí i nosaltres no?

El pòsit que el fa possible

Les eines ―les xarxes públiques, les privades, els portals de vídeo, els pseudomitjans…― que han difós a una gran velocitat el seu discurs, no existien a principis de segle. Es podria deduir, per tant, que la principal causa d’aquest procés són la seva aparició. És una explicació parcial per dos motius.

Cal no oblidar que, de la mateixa forma que s’ha difós el discurs dels pseudoreporters i analistes fanàtics, gràcies a les xarxes, ens han arribat amb força discursos des de la dissidència. Malgrat que no va acabar bé, les Primaveres Àrabs són inexplicables sense Twitter ―mantindré el nom antic perquè tinc la sensació que «X» és poc explicatiu―, ni els moviments socials previs a la guerra a l’Iran, o l’organització dels moviments democràtics a Hong Kong. A una xerrada que va fer a Barcelona, la Cristina Fallarás destacava que sense xarxes no s’entén l’èxit del moviment #MeToo. Les xarxes, per tant, tenen potencial per difondre tota mena de causes.

El que els ha fet arrelar és el moment. Si aquests mateixos discursos extrems s’haguessin produït a finals del segle passat, haurien tingut l’èxit que tenen ara? Ho dubto. De fet, hi havia gent defensant aquests valors des de mitjans grans, sobretot ràdios, però poca gent se’ls escoltava seriosament. Si les condicions socials i polítiques fossin les de fa dues dècades, probablement no parlaríem de l’actualitat en els termes en què ho fem.

Hi ha un substrat, un pòsit que el fa créixer alimentat per dos factors. El primer és molt subtil, esmunyedís i un punt incòmode. Durant quaranta anys, la societat ha millorat a cop de reconèixer drets a persones. Alguns hem rebut aquests canvis amb alegria, amb el convenciment que atorgar drets és només reconèixer els altres en la seva diversitat. Segons dèiem, no perjudica ningú i millora la vida de qui els rep. D’altres, com els vents bufaven a favor d’augmentar-los, ho acceptaven amb les dents serrades. Però ens enganyàvem.

És ingenu pensar que les conquestes del feminisme, per posar un exemple, surten gratis als homes. Reconèixer que les dones poden exercir les mateixes responsabilitats que un home implica que la competència per les posicions professionals augmenta. L’èxit del futbol femení resta temps d’atenció ―un dels béns més preuats― a altres esports ―essencialment masculins, perquè ho són tots els que tenen prestigi social―. La presència al cinema d’heroïnes redueix la nòmina de superherois masculins ―malgrat que no arriben mai al 50%, molts espectadors es queixen i ho troben ridícul i forçat―. La llista és tan llarga que no acabaríem.

Quan un grup amb poder i reconeixement social ―els homes, en aquest cas― accepta o es veu obligat a acceptar els drets d’un altre col·lectiu, s’obliga a compartir recursos ―econòmics, prestigi social, presència, importància― que abans gaudia sense competència. Fins on un col·lectiu poderós cedeix sense fer soroll? Depèn.

Aquí arriba el segon factor. Quan les condicions, sobretot les materials, milloren de forma ostensible, n’hi ha per tothom i les renúncies són menys costoses. O ho semblen. Però, quan l’entrada de nous recursos es talla, la lluita pel que queda sobre la taula s’endureix. És llavors quan la gent que acceptava amb les dents serrades escolta qui diu que les dones han anat massa lluny. I qui ho acceptava de bon grat pot tenir temptacions de concloure que potser sí que se n’ha fet un gra massa. És ara quan mantenir-se ferm és més difícil.

El mateix es pot aplicar als homosexuals ―comporten pensions de viudetat, o adopcions―, els trans ―finançament de transicions de gènere, medicaments costosos―, minories nacionals ―compartir les decisions polítiques estratègiques, que poden ser contràries als teus interessos― o els migrants. Hi ha força literatura sobre com el rebuig als nouvinguts s’associa no a l’origen i l’ètnia sinó al procés migratori mateix. Allà on les poblacions són estables, malgrat que es barregin ètnies i orígens, les actituds contràries als immigrants baixen ―es coneix com la «hipòtesi del contacte»―. Per contrapartida, allà on hi ha canvis demogràfics ràpids, amb independència de les diferències ètniques i del volum real de població nouvinguda, les reaccions negatives creixen ―la «teoria de l’amenaça al grup»―. Quan hi ha por d’haver de repartir la teva porció del pastís, n’augmenta el rebuig.

L’empobriment del discurs

Deia abans que les xarxes online només expliquen parcialment les causes i que, potencialment, poden difondre altres missatges. Però que ho siguin en potència, i que efectivament ho puguin fer, no vol dir que ho facin en la realitat, o que ho facin al mateix nivell. Per les seves característiques, són causa i efecte a la vegada.

La dissociació de la productivitat i els salaris es produeix amb l’arribada de la tecnologia i les deslocalitzacions als anys 80. Aquí comença la reconcentració de la riquesa en poques mans que avui fa la societat tan desigual. L’aparició d’internet als anys 90 era, als primers estadis, essencialment, contingut. Les expectatives que va generar van fer créixer les borses fins que van esclatar a principis de segle, provocant la crisi de les punt com. Per evitar una aturada de la maquinària econòmica, les autoritats americanes van baixar molt els tipus d’interès el que, al seu torn, va provocar la signatura massiva d’hipoteques per compensar els baixos marges dels crèdits, frenats en sec amb el famós crac del 2008. Des de llavors, l’economia mai no s’ha recuperat del tot ―l’escassetat de recursos―, i internet ―i, en específic, les xarxes socials actuant com a mitjans de comunicació, amb la transmissió i cribratge de continguts― han alimentat i engreixat el problema.

Certament, com em referia abans, sense internet tampoc no s’haguessin produït moviments com el #MeToo, ni el 15-M, Occupy Wall Street, Friday’s for Future, que van donar popularitat a Greta Thunberg, Openarms, Black Lives Matter, l’Umbrella Movement a Hong Kong, les Primaveres Àrabs, o el Procés i el Tsunami Democràtic a Catalunya.

Però les xarxes són indestriables de la hipersimplificació de la comunicació, sense intermediaris, més directe i «democràtica», en el sentit que cadascú pot difondre el seu missatge. Els motors de tots aquests entorns, ens hi volen connectats tant de temps com sigui possible, el que potencia l’especulació, la immediatesa sense comprovació, l’emocionalitat, i la confrontació.

La Cristina Fallarás, a la mateixa conferència de què parlo, va dir, i ho comparteixo, que la raó per la qual el moviment #MeToo no podia donar-se als mitjans tradicionals és perquè els seus responsables eren homes ―hi afegeixo, poderosos―. El que passa és que aquestes xarxes també tenen uns amos amb uns interessos. No es pot esperar un algoritme neutre. Sobretot quan, com hem vist, són part indestriable d’aquest procés de concentració econòmica i de poder, amb la consegüent reducció de recursos disponibles per la resta.

Tenim un bon grapat d’exemples on les xarxes no han actuat de forma neutra, com la manipulació dels resultats del Brexit amb Cambridge Analytica, o la participació de Internet Research Agency a les eleccions nord-americanes de 2016, o els lligams actuals amb l’administració Trump. És un joc amb les cartes marcades on la notorietat que pots obtenir està sempre condicionada al que es decideix a uns ―pocs― despatxos. El potencial amplificador del discurs sempre estarà del costat de les idees que els beneficiïn.

La comunicació des dels marges

Davant aquest entorn favorable a tornar a reconcentrar els drets ―d’usdefruit― és indubtable que l’ús que han fet de les xarxes és intel·ligent. I no és tan evident que es pugui fer servir per difondre discursos contraris, ni tan sols en un entorn teòric de neutralitat de l’algoritme:

• Són discursos antiinstitucionals, fets des dels marges. La seva força rau, precisament, en el fet que «no hi ha ningú al darrere». Simplement, és algú que, lliurement, i per pròpia sensibilitat decideix defensar una posició. Si el poder l’han ostentat durant dècades un conjunt d’institucions ―partits polítics, governs, parlaments, ONGs, organitzacions supranacionals, Església… ― i ens han dut a aquesta situació de competició per engrunes, vol dir que no tenen cap autoritat per parlar-ne. Quan, des de la bona fe, organitzacions polítiques aspiren a explicar-se a través de les xarxes, el que obtenen un swipe up ―el gest de lliscar la publicació cap amunt per passar a la següent― en quant l’usuari identifica els senyals de l’emissor del missatge. Tot abans que, ni tan sols, pugui sentir ni una sola frase.

• Són discursos emocionals, fets des de la panxa, o la ferida, i dinàmics, amb molts canvis de ritme i to. No són grans reflexions. Tot i que hi ha excepcions ―es nota que alguns tenen molts coneixements i raonen bé―, en general fan un discurs pobre des d’un punt de vista lògic. Expressen en veu alta el que «tothom» pensa. «Les dones s’aprofiten que la llei les beneficia» i «els immigrants es queden amb tot» no cal provar-ho perquè «és obvi». «Tothom ho veu». Qui no ho fa és perquè, o bé s’aprofita del sistema a través de «paguetes», o bé li falta un bull. La centralitat de les idees té aquest enorme poder: fa que no calgui demostrar el que es diu. Està al carrer, només cal que miris al teu voltant.

• Parlen d’un món que ha empitjorat, però en tant que han identificat l’arrel dels problemes, és esperançador. Només cal eliminar-ne les causes. Si el problema és que la presència d’immigrants esgota els impostos que paguem, només cal prohibir l’entrada. No pots afegir al debat ni les raons socials i econòmiques pel que es produeix el fenomen ―en origen i, sobretot, en destí―, ni afegir variables d’anàlisi ―demogràfiques, els lligams entre delinqüència i riquesa, nivells d’ús de serveis públics―. Tant se val perquè, com dèiem, es percep al carrer. Als seus ulls, la complexitat només pretén amagar la veritable raó del problema.

• El llenguatge ha de ser dur, implacable. Les xarxes lluiten per la nostra atenció. Cadascuna té les seves característiques, però en termes generals, cada gest que fem per relacionar-nos amb un contingut, l’amplifica: comentar, compartir, i reproduir són els obvis. Però fins i tot obrir la descripció o els comentaris ajuda a la seva difusió. Per això, els abusadors, gràcies al seu to irritant, tenen una prima. Fins i tot els que hi entren per insultar-los o riure-se’n, els premien amb més visualitzacions.

La política, ben feta, és complexa. Replicar això des dels entorns que ja han treballat durant dècades ―partits, entitats, periodistes, comunicadors― els resta credibilitat. No només haurien d’explicar aquest nou món que volen construir sinó per què no ho han fet fins ara. Aquesta segona explicació ha de ser, necessàriament, més desapassionada.

Però la principal característica és que no es tracta d’una comunicació centralitzada i corporativa. Els primers altaveus eren persones sense un entorn organitzat al darrere. Un dels més exitosos va ser el Sergio Candanedo. A mitjan dècada dels 10, va crear un canal de vídeo, que va anomenar “Un Tío Blanco Hetero”. Disfressat de preservatiu, amb ulleres de sol i dessuadora negra, que el fan irreconeixible, critica els avenços que ha aconseguit el feminisme. Durant un temps no se sabia amb certesa la seva identitat, fins que va decidir mostrar-se. El carisma del personatge va esclatar. Centenars de milers de seguidors en poc temps. No va ser el projecte de cap lobby, ni de grup interessat en difondre el discurs d’un partit. Com ell, van aparèixer d’altres, la majoria sense cap èxit. Aquesta manca d’articulació en l’inici d’una part dels difusors del missatge és clau per legitimar-los.

Cada clip té vida pròpia, és un discurs fragmentat. Un pot atacar la feminització de la societat i el següent als polítics perquè «tots són iguals». Així algú feminista que veu el segon vídeo, però no el primer, pot republicar a consciència el segon sense tenir en compte que això farà guanyar seguidors a algú que difondrà un missatge en contra dels seus valors en pròximes entregues. Es va fer famós el cas del Rubén Gisbert. El jove advocat col·laborava amb un mitjà conservador «El imparcial» i publicava vídeos a un canal de Youtube. Durant les riuades de la DANA que van assolar l’Horta Sud de València, el Rubén va publicar un vídeo on deia que els culpables del que havia passat eren tots els partits. El vídeo va córrer com la pólvora. L’equip del programa de l’Iker Jiménez el va contractar com a col·laborador i, per preparar una connexió, va tacar-se els pantalons de fang per augmentar el dramatisme. Pur sensacionalisme en un context de molta gent morta. A més, abans i després d’aquest vídeo, va insistir fins a la nàusea que hi havia el pàrquing d’un centre comercial on havien mort centenars de persones ―deia que coneixia bé el lloc― i era absolutament fals. Al seu Youtube hi ha multitud de vídeos delirants. Sense voler-ho, molta gent va donar difusió a unes idees molt contràries a les seves.

La legitimació a través dels mitjans tradicionals

La constel·lació de creadors de contingut dient coses similars és enorme. A més, és autoreferencial: se citen entre ells, parlen, fan xerrades conjuntes, insulten i ataquen els que fan el mateix que ells, però des d’altres espais ideològics. Un fer bullir l’olla que genera grups de seguidors que ho veuen com una mena de combat de lluita lliure.

De manera natural, cada xarxa s’ha especialitzat en un tipus de contingut, però tots apunten cap a la mateixa direcció:

• Youtube i els pòdcasts estan plens d’anàlisis, discutint aquesta premissa que els continguts llargs no hi tenen cabuda. El mateix personatge pot analitzar la DANA, la crisi a l’Iran, els moviments democràtics a Hong Kong, i els suposats casos de corrupció d’un partit o altre.

• Tiktok i Instagram, amb un aire més desimbolt, distribueixen petites peces, en alguns casos per transmetre una idea concreta, en d’altres per atraure audiència cap als continguts més llargs.

• Twitter (o X) és on es dona el debat, la desqualificació, l’insult i, és clar, també la distribució.

• Linkedin està ple de continguts d’anàlisi més sòlids però igual d’extremistes, molts cops connectant l’univers financer amb els valors del sistema.

Tot acaba sent un metavers narratiu, com Star Wars, on les línies temporals es barregen, i produeixen un contingut interdependent i retroalimentat. Un espectacle. A cop de veure creadors de continguts dient «allò obvi», que «tothom calla», el discurs es normalitza i salta al carrer, però és insuficient. Cal reconeixement i credibilitat més enllà dels usuaris de youtube, o Linkedin.

Aquí és on sí que entra el capital. Un dels fenòmens més curiosos és l’aparició d’una xarxa de pseudomitjans que es nodreixen essencialment de tot el que passa a les xarxes. Fan refregits de les notícies que fan els altres mitjans, i farceixen amb les publicacions d’aquests creadors. Els usuaris hi veuen confirmat el seu biaix quan algú amb «credibilitat», encara que no coneguin el mitjà, ni qui hi ha al darrere, els confirma la tesi amb un titular i un text escrit, en el millor dels casos, per un becari. No hi ha confirmació ni de fonts, ni de dades. Perquè, com diem, no es tracta d’això.

Però el gran salt des dels marges fins a la centralitat es recolza en la lluita ferotge per les dècimes d’audiència. La televisió era una indústria amb moltíssims diners i audiències molt concentrades, el que permetia produir productes molt cars. A mesura que han aparegut nous canals, les audiències s’han repartit i els costos s’han hagut de contenir. La forma més barata de fer contingut és la tertúlia ―no has de treure equips costosos al carrer, ni enviar corresponsals a cap país, ni muntar res durant hores a la sala d’edició― i, tal com passa a internet, un tertulià amb ganes de gresca sempre dona millors resultats que un de pausat i reflexiu.

L’ebullició a les xarxes, de tant en tant, puja de volum i fa que alguna qüestió salti al debat de carrer. Això anima als matinals i magazins de les tardes a convidar les dues posicions: i, per fi, es guanyen la legitimitat de defensar-se.

Quan una qüestió és tan central que discutir-la té costos socials alts ―fa vint anys, qüestionar que les dones mereixien més espais de representació dels que tenien era difícil―, si confrontes en una taula a dues persones ―una que ho defensa i un altre que ho qüestiona―, legitimes a qui no tenia l’espai. Tant se val els seus dots argumentatius: al nou marc hi ha dues posicions on, abans, només n’hi havia una.

La presència legítima

Aquesta és la raó central per la qual els mitjans tenen una responsabilitat social. El poder que li atorguen a algú que seuen a taula és enorme. Primer perquè infonen a la persona de credibilitat ―la meva àvia sempre em repetia «si surt a la tele, serà que és veritat»―. I segon perquè li ofereixen poder sobre una qüestió molt preuada: l’agenda política.

En aquest punt és quan noves eines polítiques ―nous mitjans, partits polítics, organitzacions sindicals…― poden collir els fruits. Un rèdit gairebé impossible pels agents clàssics precisament per tot el que han hagut de fer fins ara, gestionant una realitat complexa.

Una figura o una idea es pot fer gran a fora i, després, incorporar-la, però a la inversa genera suspicàcies. L’única forma de legitimitat que pot oferir un partit a un «divulgador» de les seves idees és que l’organització sigui nova. Que no carregui decisions del passat ―la gestió de la complexitat amb èxit no entén de simplificacions―. Per això, els partits de nova creació han crescut refugiats a les xarxes. Primer va ser Podemos amb el 15-M ―malgrat que, en aquest cas, la defensa de la democràcia i la defensa del dèbil estaven clars, patia els mateixos problemes de simplificació de la realitat, amb un maniqueisme difícil de sostenir amb poder―, i ara VOX a Espanya i Aliança a Catalunya.

Si som sincers, els partits tradicionals han intentat repetir aquest model. Ara sabem que, gairebé tots ells, han comprat perfils falsos per desgastar els rivals, i defensar els seus líders i arguments. El fracàs és tangible.

De fet, les reaccions contràries dels agents tradicionals els reforça perquè, en tant que crítics amb qui ens ha dut on som, esdevenen una prova que corrobora la realitat del seu missatge.

El cas de la Tatiana Ballesteros

S’acabava l’any 2020, el de la pandèmia. La gent, tancada a casa amb nens i avis, havia patit incertesa, havia perdut la feina i ingressos, i, fins i tot, éssers estimats. La Tatiana, una criminòloga de Segòvia, publica un vídeo molt ben fet. Hi apareix ella caminant a poc a poc recordant tots els sacrificis que els ciutadans han patit; quedar-se a casa, comprar mascaretes amb sobrepreu, tancar negocis, educar per internet, metges i infermers fent torns dobles… Llavors accelera el pas després de dir que era el moment dels ciutadans per exigir: que no pugi la factura de la llum, que es mantingui la quota d’autònoms, sosteniment del pressupost per investigació, blindatge dels contractes per la gent que va estar a la «primera línia» durant la crisi sanitària, la defensa del sector de la restauració, i que els polítics no s’apugin el sou. Inicia la clausura demanant «respecte, dignitat i honor», perquè «Espanya està molt per sobre vostre» ―dels polítics, s’entén―. Es pregunta, votar, a qui? «Espanya necessita un capità per un vaixell que va a la deriva», que no està entre els actuals líders. «No oblideu una cosa: som 47 milions d’espanyols, i vosaltres… només uns pocs». Finalment, tanca saludant el següent any i afegint una cita ―inexacta― d’Abraham Lincoln: «Es pot enganyar a una part del poble un mica de temps, però no es pot enganyar a tot el poble tot el temps».

El vídeo va esclatar a les xarxes socials perquè és impecable:

• Ella no és ningú, anònima, és a dur, un dels nostres.

• La tesi central és compartida: l’emprenyada general envers els polítics, les seves picabaralles estèrils i dissociades de la realitat.

• És visualment bonic, acompanyat d’una música in crescendo al ritme del text.

• Les frases són curtes, com els grans discursos de Luther King Jr. ―«I have a dream»―, Barack Obama ―«Yes, we can»―, o les millors campanyes publicitàries que remeten a les emocions d’identitat col·lectiva ―«Que què tenim?»―.

En definitiva, complia tots els requisits per viralitzar-se. Immediatament, molta gent va voler saber qui era aquesta dona. Sobretot perquè alguns elements del discurs encaixen amb la retòrica populista que fan servir els divulgadors il·liberals:

• Fa una distinció clara entre els ciutadans que pateixen i els polítics que se n’aprofiten, amb insinuacions indirectes a la corrupció, com les «mascaretes amb valor afegit», i el fet que demanen sense oferir res a canvi.

• Fa moltes referències d’identitat nacional, fins a una certa exaltació pàtria ―«Espanya està molt per sobre vostre»―.

• Fa servir valors que acostumen a estar associats al pensament conservador, com «l’honor», i el seu llenguatge corporal, fent servir el dit índex en certs moments, amb un punt contundent i autoritari.

• Introdueix subtilment una qüestió que, en el moment, havia estat en el centre del debat: els bars, s’havien d’obrir o havien de continuar tancats? Els partits conservadors van arribar a equiparar prendre cervesa a la llibertat d’elecció davant un govern que ho va prohibir per perillós. I ella, tot i no fer-ho explícit, ho assenyala com una renúncia del poble.

• Hi ha, fins i tot, un punt d’amenaça quan compta la quantitat de gent que hi ha a l’Estat, enfront dels «pocs» que es dediquen a la política.

Van trobar va havia col·laborat a una ràdio propietat de falangistes ―Radio Ya― amb una secció sobre crims, la seva especialitat, però aquí va acabar tot. Els mitjans progressistes van atacar-la assegurant que tenia lligams amb la ultradreta. En contraposició, els conservadors la van republicar, i la van intentar seduir segons ella mateixa va explicar, per incorporar-la a les seves files. I els mitjans que legitimen el discurs ultra, però que no ho són pròpiament ―les televisions de les quals parlàvem― van fer servir el seu cas per demostrar els excessos de l’esquerra acusant de feixista a tothom que no pensi com ells.

La van entrevistar al programa «Todo es mentira» presentat per Risto Mejide. La conversa va servir més per defensar el programa de les constants acusacions de legitimar els ultres que perquè la Tatiana s’expliqués. En el poc que va poder dir, va explicar que el detonant del vídeo va ser la pujada dels autònoms a la seva mare. Un problema tant singular com transversal.

El fet cert és que, des de llavors, i fins on sé, la Tatiana ha publicat molts vídeos de superació personal (sic), i per promocionar els seus llibres, que són ficcions. N’he trobat pocs de caràcter polític i, de fet, n’hi ha un en defensa els drets dels homosexuals. Probablement, doncs, es tracta només d’una persona amb un discurs polític prim, però amb bones intencions i uns dots comunicatives brutals.

El que és interessant d’aquest cas és que, malgrat que ella no és de cap dels grups interessats, la van fer servir per encaixar-la al seu relat. La reacció que, a posteriori, van legitimar a tothom. Cadascú va fer el paper que li tocava:

• Ella és, literalment, una persona anònima, al marge del sistema. Algú amb una preocupació molt generalitzada amb els polítics professionals, i una de particular, amb la quota d’autònoms de la mare. És a dir, algú com nosaltres.

• Els extremistes la van fer servir per alimentar el relat que s’ha d’acabar amb l’establishment. Algú del carrer diu allò que és «obvi»: el problema són els polítics.

• Els mitjans, que com hem comentat, necessiten justificar-se, fan servir el seu anonimat i la cruesa dels atacs de l’esquerra per legitimar que ells l’únic que fan és donar veu a tothom.

• Les esquerres s’autoproclamen els únics defensors de la democràcia i criden a defensar de les actuals estructures, mentre assenyalen amb el dit a la noia, les forces reaccionàries, i els mitjans clàssics.

En definitiva, les reaccions de cadascun es justifiquen, precisament, per les que havien pres els altres. Una espiral terrible i de baixada, que corromp a poc a poc la legitimitat del sistema.

Un model difícil de reproduir

Poden els partits i entitats clàssiques fer servir les mateixes eines? O no té sentit que publiquin res? Sempre hi haurà un grup motivat al voltant d’ells mentre siguin representatius i explicar-se mai està de més. Té sentit generar continguts reflexius o ideològics per explicar les teves postures, com continua fent Pablo Iglesias a través de «La Tuerca», o Jordi Graupera a través d’«Ensems». Però per replicar l’estratègia dels extremistes caldria fer el mateix que fan ells ―discurs senzill, emotiu, canalla…―. Respecte d’això, cal fer-se dues preguntes.

Els seria efectiu tenint en compte la manca de credibilitat que arrosseguen? L’única forma viable és a través de nous agents independents i, potser, fragmentant els continguts. En comptes de barrejar-ho tot sobre els paraigües del partit, crear campanyes en la línia d’acció del partit sobre temes concrets.

I en cas que fos operatiu, és aquest el tipus de partits que volem? És la nostra millor opció que, fins i tot els que, per obligació, han de densificar el seu missatge, intentin també simplificar-ho i diluir-ho? A parer meu, la resposta és no.

Necessitem engrandir el debat, afegir-ne arestes i no treure’n, fer-nos conscient de com perjudica i beneficia altra gent allò que defensem i, també, com ens afecta a nosaltres mateixos un cop se superen els efectes inicials desitjats. Tenim sobre la taula qüestions de difícil solució, com l’augment dels preus dels lloguers, la desaparició dels serveis a les grans ciutats, massa enfocades en el turisme, l’estancament del poder adquisitiu de les famílies des de fa dues dècades, el creixement només a través de feines de baix valor afegit… Resoldrem tot això amb solucions que es poden explicar en trenta segons?

Els partits s’han de continuar explicant, això sí, deixant de tractar els ciutadans com si fossin idiotes ―els partits no fan el discurs dels trenta segons no perquè no vulguin sinó perquè no tenen credibilitat―. Necessitem que tots els agents que hi participen de l’activitat pública siguin honestos amb la realitat a la vegada que es comprometen amb els canvis que sí que han defensat. L’alternativa no és que es puguin explicar com ho fan els que s’expliquen des dels marges, sinó que aquests els mengin l’espai.