La Julieta de Lisette Oropesa
No descobriré que Bellini és un meravellós creador de melodies. Tot i que, per sensibilitat, estic més a prop de la música de la segona meitat del segle XIX, m’agrada escoltar els seus reconeixibles arpegis i les agilitats que les seves partitures exigeixen als cantants.
«I Capuleti e i Montecchi» no és la millor òpera que he vist, amb una estructura narrativa i musical diria que discutible —m’ha semblat acabada amb presses—. Malgrat això, he xalat de valent amb les cantants, el cor, i l’orquestra. Però si hi ha hagut un moment que m’ha fet vibrar és l’inici de la segona escena.
La història comença al palau dels Capuleti, on Capellio —baix i pare de la Julieta—, Tebaldo —tenor, el promès de la Julieta— i els partidaris de Capellio —un cor de només veus masculines— es confabulen per rebutjar la proposta dels Montecchi de fer la pau. L’únic que es mostra favorable és Lorenzo —baix i metge dels Capuleti, el mateix que donarà a la Julieta el brebatge per semblar morta—.
És a dir, que només sentim veus d’homes, amb constants intervencions del cor demanant guerra, cosa que dona a la música un aire marcial. L’única veu dolça és la de Romeu, que interpreta una mezzosoprano, una estupenda Raffaella Lupinacci. L’escena es tanca amb «la tremenda ultrice spada» —«la temible espasa venjadora»—, on Romeu i el cor s’amenacen a mort. Mitja hora inicials on la Julieta només és moneda de canvi ―Romeu, disfressat d’emissari, ofereix la pau amb la garantia del matrimoni entre ells dos―.
La segona escena és la que ha atrapat la meva atenció. La protagonitza la Julieta, una única veu i femenina. El contrast amb l’escena anterior és molt poderós. S’inicia amb el recitatiu «Eccomi in lieta vesta» —«Heus-me aquí amb vestit de festa», referint-se al fet que va vestida de núvia per casar-se amb Tebaldo, a qui no estima—. Les primeres notes criden a la desgràcia —una trompa d’allò més lúgubre—, seguides d’una descripció sonora de la tristesa de la Julieta —uns violins—. Donen pas a una melodia que, comparada amb el que acabem de sentir a la primera escena, és petita. Molt petita. Gairebé minimalista. La solitud de la pobre Julieta dibuixada amb unes poques notes i instruments ben escollits.
Allà al mig, encara en silenci, hi era la Lisette Oropesa, una de les veus més boniques que he sentit mai en directe. Delicada, preciosista, commovedora. El públic, pacient, hem hagut d’esperar dos minuts més a què la melodia de Bellini li donés pas. La seva intervenció al recitatiu té dues parts; a la primera lamenta haver de casar-se amb Tebaldo. «Eccomi adorna/come vittima all’ara» ―«Aquí em teniu engalanada/ com una víctima a l’altar.»―. Però, de sobte, sense que ho esperem, una arpa pren el protagonisme i el record de Romeu es fa present. «Ove sei tu, Romeo?/in qual terra t’aggiri?/Dove, dove, inviarti,/dove, i miei sospiri?» ―«On ets, Romeu?/Per quines terres vagues?/On? On he d’enviar-te,/On? els meus sospirs?»―. Tristesa i amor agafades de la mà.
Amb mirada embadalida, seguia tots els moviments de la soprano nord-americana d’origen cubà per l’escenari, tan delicats com la seva veu. Petites passes i el vestit blanc. Captivat per les agilitats i la suavitat amb què lliscava d’una nota a la següent.
Un arpegi de corda, 100% bellinià, seguit d’uns vents, ens transporta cap a la romança «Oh! Quante volte» —«Oh! Quants cops!»—, on la veu, gairebé nua perquè la instrumentació amb prou feines omplia els seus silencis, ha continuat empenyent les nostres emocions cap a un clam a Romeu a fer-se present. «Con quale ardor t’attendo/E inganno il mio desir»―«Amb quin ardor t’espero/i enganyo el meu desig!»― es lamenta Julieta.
L’orquestra acaba per deixar-la sola en els últims compassos. Lisette s’ha estès a terra i acaricia l’aigua d’una mena d’estany sobre l’escenari. I, com si els deus l’haguessin escoltat, Lorenzo apareix acompanyat de Romeu, el que dona pas a una escena molt lírica.
He arribat extasiat al duo, que ha prolongat l’encís. Per mi, aquest quadre és el millor de l’òpera amb diferència. Potser perquè la veu de la Lisette, plena de tristesa, desig i espera, ha contrastat especialment amb l’inici marcial i amenaçant. No cal que una òpera ens convenci de cap a cap perquè ens en quedi alguna cosa. De vegades, n’hi ha prou amb deu minuts així. De pura veritat.
