Quan el bitcoin va esdevenir mainstream, em vaig proposar entendre el seu funcionament tècnic i econòmic. Era l’època en què semblava que el blockchain canviaria la forma com gestionem els actius, en especial els digitals i, singularment, les monedes. Vaig llegir alguns llibres complementaris que hi reflexionaven per comprendre-ho d’extrem a extrem.
El disseny tècnic em va meravellar, però sobre les seves propietats per convertir-se en l’eina amb què els bancs centrals, els fons d’inversió, i nosaltres mateixos, garantirem la nostra riquesa de la mateixa forma que ara ho fem amb l’or, o els dòlars, hi tinc les meves reserves, malgrat que he de reconèixer que el bitcoin ha guanyat espais de legitimitat. Els seus defensors li veuen totes les virtuts necessàries per substituir els dos grans valors de referència; és escàs, durable, divisible, fungible, verificable… I, a més, és més ràpid que operar amb or.
L’argumentari, però, no s’acaba aquí. Hi destaquen la seva privacitat. Sense entrar en detalls, els bitcoin s’acumulen en una mena de comptes bancaris representats per codis alfanumèrics que no estan associats a cap nom. Per tant, potencialment tothom podria operar amb els seus diners sense supervisió de l’estat. I és que, diuen, l’estat en sap massa.
No hi ha dubtes que la voracitat de l’administració d’obtenir dades nostres és fora mida. Conèixer les nostres transaccions no dona només coneixement sobre la nostra economia, sinó també del que fem, on hi anem, què ens agrada, amb qui ens relacionem… Cal que l’Estat sàpiga tot això?
La llibertat individual, una de les bases on se sustenta l’humanisme que va forjar les democràcies contemporànies, hi troba en l’estat a voltes un aliat, a voltes un enemic. L’aspiració dels governants per obtenir dades dels seus rivals interns per pressionar-los, perseguir-los, desprestigiar-los o, fins i tot, assassinar-los és tan antic com la humanitat.
Per desgràcia, no cal remuntar-se gaire, ni marxar massa lluny per trobar exemples. Els enverinaments dels opositors a Putin són, potser, els exemples més extrems de l’Europa contemporània. Però a Espanya mateix, tenim un músic a la presó per acusar de lladre al rei emèrit (sic), vam engarjolar una setmana a dos titellaires acusats de terrorisme, vam infiltrar policies a col·lectius tan perillosos com els mestres, i vam crear, manipular i pervertir proves, a més de fer-los escoltes il·legals, a desenes de persones per un delicte despenalitzat des de temps d’Aznar, que va acabar amb condemnes injustes i exilis. Tot amb el beneplàcit o la mirada estràbica dels mitjans que, en molts casos, fan de caixa de ressonància del discurs que més interessa als governants. I, per desgràcia, segurament Espanya no és una excepció.
Els riscos que algú, sigui l’administració o una altra institució, acumuli massa informació privada, és alt. El coneixement d’on ens gastem els diners no és neutre i es pot fer servir en contra dels ciutadans que no pertanyen al grup que governa. No és, per tant, una qüestió menor.
Ara bé, els defensors del bitcoin, en realitat, no parlen de res de tot això. Al contrari, ens alerten que l’administració ho fa per exigir-nos després que els paguem impostos. Uns impostos que serveixen per finançar les seves corrupteles, el que legitima l’ús de la tecnologia que eludeix els controls.
Els humans, com a animals socials, sempre hem renunciat a espais de llibertat individual en favor del col·lectiu. Per tant, un discurs que rebutgi completament que es puguin exigir responsabilitats econòmiques envers el grup, fuig de la condició humana per pur egoisme. Però la discussió sobre si els impostos s’ajusten a allò que hauríem de pagar és legítim. Sempre ens podrem preguntar si paguem prou, massa, si el conjunt rep prou compensació per allò que s’aporta, i si distribuïm bé les càrregues fiscals. No negaré que els impostos redueixen la llibertat de qui els paga. Perdem marge de decisió sobre a què dediquem els nostres recursos, des de la cervesa més banal, que deixem de comprar, al reciclatge formatiu que ens permetria escalar professionalment.
Però si ens mantenim en aquest esquema d’exercici i privació de llibertats, és necessari reconèixer que també en dona. Els recursos no només van a aprofitats i corruptes―i corruptors, els grans oblidats―. També compren temps o marge ―i, per tant, llibertat―, a qui li arriben els recursos de forma justa. L’extrem més difícil de rebatre són els anys de vida extra a malalts que no s’haguessin pogut pagar el tractament. Dècades de llibertats que impossibles de gaudir al fossat. Des d’aquesta perspectiva, fins i tot qui paga impostos i té la fortuna de no rebre un tractament de cost prohibitiu guanya capacitat de despesa perquè no es veu obligat a estalviar per cobrir-se de contingències.
De fet, les qüestions més interessants relacionades amb els impostos no tenen res a veure amb la capacitat recaptatòria ―ni amb les «metadades» que l’administració n’obté―. Assignació de recursos, excés de burocràcia, fixació de prioritats, i fins i tot definició de quins nivells d’impostos són els òptims ―després de debatre per aconseguir què―.
Reduir la comprensió de les llibertats individuals al dret a no pagar impostos és una trivialització dels fonaments democràtics que, per desgràcia, s’ha estès per la societat. El que delata aquest discurs és el total desinterès que els seus defensors demostren envers altres llibertats. Tampoc mai, o gairebé mai, s’hi oposen a empreses que acumulen la mateixa o, fins i tot, més informació. Ni tan sols quan aquest poder els permet apropiar-se de la nostra riquesa d’una forma més o menys directa, col·locats en posicions privilegiades de les cadenes de valor productives.
Tan lluny com soc capaç de veure el futur, ens haurem de defensar de la persecució de l’administració, i de les seves connivències. Hi hem d’estar alerta. Les minories, els col·lectius minoritzats, les oposicions ―de dretes i d’esquerres, això va per barris―, els moviments alternatius, i, de fet, els ciutadans en general, estan avui tots pitjor que fa una dècada. És aquí on cal centrar la defensa de l’individu com individu lliure, on hi hem de posar la banya per defensar-nos dels abusos de les maquinàries estatals. De tots els seus mecanismes, el d’apropiar-se d’una part dels nostres diners no és, ni de lluny, el més limitant sobre les nostres llibertats.
No nego la necessitat d’aquests debats. Estan els impostos al nivell que toca? Que en traiem col·lectivament? Per a què els fa servir l’administració? És necessari i legítim preguntar-s’ho. Però reduir el concepte impostos a aniquilació de llibertats i despesa pública a corrupció és infantil. Confon el seu abast i importància, i pren una part petita pel tot.