El desig és la matèria primera sobre la qual creixen la majoria de les ficcions, i pocs són més poderosos que el sexual. Sumptuós, empeny el nostre ànim per viaranys amb destins coberts per la boira de la incertesa, on s’amaga la frustració del que mai no succeirà.
«Desitjant estimar» (In the Mood for Love) és un dels films que millor ho expressa. Els dos protagonistes i veïns són enganyats per les seves parelles. Intentant reconstruir la relació dels seus cònjuges, es desperta en ells un desig gairebé impossible de contenir. Tanmateix, els seus anhels només tenen cabuda en la seva imaginació, perquè els separa un vel tan transparent com irrompible.
La relació entre Su Li-zhen i Chow Mo-wan és l’arquetip de la impossibilitat. De mirades que es volen creuar però passen de llarg. Del contacte físic interposat a través d’objectes, que esdevené gairebé carícies. Només consumat per via interposada, a través de les seves respectives parelles.Hi ha qui diu que Desitjant estimar és la més gran al·legoria de l’amor no realitzat de la història del cinema, però no és l’únic exemple important. En ocasions, són les circumstàncies les que imposen els límits. En altres, la maldat. Sens dubte, qui millor encarna aquest paper és la femme fatale, que fa brillar les seves virtuts en el gènere thriller. Molts protagonistes renuncien al seu amor després de reconèixer que només els portarà a un carreró sense sortida. O a la mort. Altres no aconseguiran escapar de les seves urpes, com el protagonista del «El Ángel azul», amb Marlene Dietrich, que acaba convertit en el pallasso ridícul que ignorava a l’inici del film.
La conquesta inassolible no necessita més protagonisme que el d’una subtrama per manifestar-se amb tota la seva força. Així ho demostra Bergman a la seva magnífica «Gritos y susurros». En el seu cinema és constant la confusió entre l’amor carnal i el parentiu. Però si parlem estrictament de passió, Maria, el personatge interpretat per Liv Ullmann, i David, el metge de la família encarnat per Erland Josephson, tremolen quan estan sols. Una pulsió que no va més enllà perquè ell la rebutja.
Maria no és, ni de bon tros, el primer personatge femení que somia amb impossibles. Les arrels prototípiques d’aquest personatge s’alimenten, sobretot, del clixé romàntic de les novel·les del segle XIX, com la «Madame Bovary» de Flaubert, dotada d’una sensualitat expressiva i profunda, i una de les primeres protagonistes disposades a enganyar el seu marit.
Tanmateix, la meva ficció preferida sobre la impossibilitat amorosa és l’òpera de Wagner, «Tristan und Isolde», una obra introspectiva on l’amor no consumat dels protagonistes els porta, fins i tot, a la mort. L’obra, de quatre hores de durada, explora els límits d’un amor en què el contacte els està prohibit. La tensió es palpa en cada nota de la composició, que ja anuncia el famós acord de Tristan només uns segons després de començar l’espectacle.
No serà fins al final que aquest amor se sublimarà a través de la mort dels protagonistes. Especialment amb l’última ària de la soprano, que al meu parer és una de les més espectaculars de la història de la música. Per viure el crescendo és millor escoltar l’obra completa, però el Liebestod no necessita res més per commoure’ns i, a poc a poc, dur-nos amb ella fins als cels en un clímax apoteòsic.
Wagner ofereix una solució als desitjos impossibles propi de la seva època: la mort. Una proposta que només mostra bellesa en la ficció. La vida, menys prosaica, no requereix aquests extrems. Però hi ha alguna cosa de veritat en la suggerència del compositor alemany. ¿No és la frustració una forma de mort d’una part de nosaltres? D’un «alguna cosa» que podria haver estat i, finalment, no va ser?
Els desitjos inassolibles són dolorosos i angoixants, però també són els ulls mig oberts de Liv Ullmann, la mà de Maggie Cheung acariciant el marc de la porta, o la centena d’instruments ofegant la veu d’Isolda. La ficció és capaç de convertir el patiment en alguna cosa bella i suggeridora, alhora que exorcitza els nostres propis fracassos.
Deixa un comentari