La paradoxa de les explicacions fàcils

Per què hi ha gent que vota, aparentment, polítics que els perjudiquen? Aquesta pregunta se la fa molta gent, més ara que sembla que partits il·liberals trauran uns resultats espectaculars.

La resposta majoritària és que els líders d’aquestes forces ―amb l’ajuda dels mitjans i, ara, de les xarxes socials― els manipulen amb una estratègia que els experts anomenen out-group animosity. Per evitar que els ciutadans es revoltin, els agrupen al voltant de la idea d’un enemic comú, intern o extern, i deixen de mirar allò rellevant.

La tesi és que, mentre uns poderosos es mengen el pastís, assenyalen un grup dèbil ―diguem-ne immigrants― que, amb prou feines, té a l’abast les poques engrunes que li cauen a terra de les classes mitjanes, i els fan culpables de tot.

Un exemple proper per a tots és l’accés a la compra d’habitatges. La generació del baby-boom, amb esforços, va comprar-se un pis. Els seus fills també hi van accedir, sempre que els pares els ajudessin amb l’entrada. Els nets, ni així. I la culpa és dels que no poden pagar un lloguer ni en grup. Els mateixos que recuperen el barraquisme a Barcelona. Mentrestant, fons voltor i treballadors amb salaris estrafolaris d’altres països compren àtics preciosos i edificis per convertir-los en petits lofts i llogar-los a preus de palau comtal. Com pot ser que no se n’adonin, es pregunten.

Se’n desprèn que els votants són dòcils i manipulables. Que l’única raó per la qual la gent és xenòfoba ―o masclista, o anticatalana, o homòfoba…― és que hi ha uns senyors que instrumentalitzen els mitjans i els partits per protegir els seus interessos. En definitiva, que la gent és idiota.

La paradoxa és que la resposta al problema de per què els ciutadans es deixen endur per discursos fàcils és… fàcil. Tremendament fàcil. I posa qui la defensa en una posició de superioritat. Perquè qui la formula sí que veu les causes reals de les problemàtiques de tots.

És clar que el fenomen de la normalització de valors il·liberals se sustenta en la propaganda i les mentides. Tenim exemples cada setmana. Sembla que ens basta trobar una explicació als problemes més entenedora que real. Però és insuficient per explicar la paradoxa del votant que es penalitza a si mateix.

El context

Una primera capa de complexitat ens la dona el context, que té un impacte en les idees. Per exemple, sabem que, quan es produeixen fluxos migratoris grans, el rebuig al foraster augmenta significativament respecte de quan la població s’estabilitza, amb independència de l’estructura ètnica o d’origen del territori.

El mateix podem dir de l’evolució de la tecnologia, que avança imparable i fa difícil de preveure el futur. La gent potser busca valors més sòlids i invariants per guanyar en seguretat.

I, malgrat que el context és important, continua sent insuficient si, de veritat, aquestes idees van en contra dels seus interessos. La tesi de la població idiotitzada encerta que això va de lluita pels recursos, però erra amb la simplificació del conflicte. En primer lloc, perquè considera sinònims recursos i diners i, malgrat que la relació és òbvia, no és única ni unidireccional. I, en segon lloc, perquè assumeix que l’única lluita per recursos es dona entre els rics i els altres.

La multiplicitat de jerarquies

A les xerrades per a emprenedors, una pregunta habitual dels ponents és: «Què prefereixes? Ser cua de lleó o cap de ratolí?». Formar part d’una organització important on ets irrellevant, o bé liderar un projecte petit on ets crític? Potser no podem traslladar la pregunta com a tal a la societat, però sí prendre’n la metàfora.

Hi ha persones que són cap de ratolí i que oferir drets i possibilitats a qui encara no en té els fa sentir que poden esdevenir cua de ratolí. Defensar els interessos dels més poderosos també és assegurar-se que res no canvia. Això els garanteix, almenys, l’estatus dins de la seva quotidianitat.

Això es pot veure molt bé amb el progrés de les dones a la societat. L’accés femení a posicions de lideratge és bo per al conjunt. No cal ni tan sols entrar en l’enorme injustícia que és el desequilibri entre sexes. Si ens posem pragmàtics, desaprofitàvem el 50% del talent ―encara ho fem en bona part. Però això implica que molts homes, que en el passat ―i avui― tenen una cursa «fàcil» per progressar econòmicament i professionalment, han de competir amb el doble de candidats.

Aquest és el problema de simplificar el combat a rics vs. pobres. Ens impedeix veure que, efectivament, un home es pot sentir més segur en un entorn on els rics extreuen part de la seva riquesa, però, a canvi, li garanteixen que podrà prendre les decisions domèstiques perquè serà l’única persona econòmicament independent de la família.

És racional que dones casades amb homes poderosos renunciïn al seu dret a vot, com proposen als EUA les tradicionalistes? Sí, si és a canvi de garantir que, tant elles com la seva descendència, mantenen l’estatus econòmic i social. Per molt que perjudiqui les dones en conjunt. Fins i tot dones pobres, que ja avui dia tenen una sola font d’ingressos familiar, poden avantposar garantir-la a donar-se drets. Què perden? La possibilitat d’esdevenir la directora de Coca-Cola? Hi haurien accedit en cap cas?

Al contrari del que molta gent afirma, les jerarquies socials són múltiples. La riquesa n’és una, potser la més important. Però n’hi ha d’altres. Moltes, de fet. El sexe, el color de la pell, l’origen, les habilitats, el barri de naixement… Les jerarquies s’expressen en diners, però no només. També hi ha el poder de la representació simbòlica, que no té una translació directa en diners. Per això, a tants homes els preocupa que, cada cop, hi hagi més heroïnes al cinema. Anar al cine i que el protagonista tingui les teves mateixes inquietuds fa que hi connectis. Reconèixer-se i saber-se reconegut té valor.

La representació no és necessàriament per, després, fer-se més ric. De fet, molts cops els diners es fan servir, precisament, per aconseguir aquesta representació i no al revés. Com els esportistes d’elit que es financen documentals, o professionals que es guanyen la vida millor que els polítics i accepten càrrecs com a ministres.

Interessos creuats

Si no hi hagués cap altra jerarquia que la de rics vs. pobres, ni cap altre interès que l’econòmic, se’n deduiria que els interessos dels rics són un tot, i els de la resta un altre. Però és fàcil veure que això és fal·laç quan ho apliquem a la vida quotidiana.

A les classes mitjanes catalanes els interessa que Rodalies tingui moltes freqüències, uns bons trens i puntualitat. Unes bones infraestructures fan la vida més fàcil i milloren la renda. Tant per la banda de reduir despeses ―a molta gent no li caldria fer servir el cotxe― com per la banda del sou ―amb el temps, bones infraestructures milloren la competitivitat i, per tant, les condicions laborals.

A les classes altes catalanes els pot ser indiferent que els treballadors perdin temps als vagons com anxoves. Així i tot, també els beneficien les millores a Rodalies perquè fan l’economia catalana més competitiva.

Però, i a les classes altes madrilenyes ―les que, de veritat, prenen les decisions―, els beneficien com a les catalanes? En absolut! En la mesura que fan més competitiva la segona ciutat de l’Estat, els treuen opcions de negoci. El que els interessa és augmentar al màxim el diferencial d’inversions estatals al seu territori per davant de qualsevol altre. I, per la mateixa raó, els treballadors de Madrid tampoc tenen cap incentiu per defensar els interessos dels seus companys catalans.

La visió simplificada de la pura lluita de classes no només ens fa cecs davant d’aquesta confluència d’interessos interclassista. A més, necessita o bé fer veure que tot és el mateix, o bé invisibilitzar o desprestigiar qui fa explícit el conflicte perquè mostra les limitacions de l’argument ―i perquè, de vegades, alguns d’aquests assenyaladors surten beneficiats en altres «combats» i assenyalar-los els posa en crisi.

Conclusió

És difícil convèncer algú que és idiota. Si aquest és l’argument que hem de fer servir per atraure els votants d’opcions que no ens agraden, no recuperarem cap suport.

No es tracta d’ignorar que hi ha certes emocions fàcils d’amplificar, com la por a la inseguretat o al diferent. Tampoc que hi ha unes elits extractives que aspiren a quedar-se amb tot i fan servir tot el que està al seu abast. Que notícies falses o, fins i tot, informacions certes, però amb una presència als mitjans desmesurada pel seu impacte real, fan servir l’emotivitat per posicionar-nos. Entre altres coses perquè estem dissenyats per evitar espais insegurs. La diferència n’és un.

Tampoc és una invitació a concedir-los espai. Les conquestes en drets pels immigrants, les dones, els moviments queer o els nacionals les hem de continuar defensant si creiem en els drets humans, perquè se’n deriven. I, naturalment, hem d’aturar la concentració de riquesa en poques mans o les democràcies liberals se’ns escolaran entre les mans.

Però comprendre les resistències darrere dels drets que defensem és crític per continuar avançant. Sí, els rics poden fer servir aquests conflictes per evitar que els mirem a ells. Però això no es resol fent veure que no existeixen. Acceptar que les jerarquies són complexes, que, en superposar-se, es comporten com les ones, que se sumen o cancel·len segons on es troben, ens dona l’oportunitat d’entendre d’una forma més profunda els perquès, i ens obre una porta a dialogar-ne, sense la superioritat inherent en l’argument idiota de la idiotització.