Informació rica en colesterol

El fenomen de la creació de notícies falses i la seva sistematització no és pas nou. A “El gran rumor”, l’expert en rumorologia Marc Argemí, analitza les estratègies que van seguir les autoritats angleses durant la Segona Guerra Mundial. Llegint-lo t’adones que les fórmules d’ara són les mateixes que ja es feien servir llavors amb l’únic afegit  que les xarxes socials i internet s’han demostrat un terreny fèrtil per fer-les créixer i populars. Només cal un petit grup de mentiders per construir-les, que de la resta ens n’ocupem els demés, distribuint-les de manera acrítica quan s’ajusten als nostres prejudicis.

Potser si els mitjans tradicionals no patissin un gran descrèdit social —guanyat a pols— la situació seria menys greu perquè, malgrat tot, els  mecanismes de control sobre la veracitat que oferien eren millors que els actuals. Però abans que puguem investir-los de nou amb aquesta responsabilitat, s’hauran de repensar, perquè el tsunami de la desinformació és tan gran i devastador que també els ha transformat a ells.

El paper dels mitjans de comunicació clàssics

Hi ha una gran controvèrsia sobre el paper dels que han estat històricament la nostra font d’informació. La seva funció social era —i és— explicar-nos què passa al món i donar-nos elements de criteri per formar-nos una opinió pròpia. Gestionaven la nostra dieta informativa, que tots volem equilibrada i sana.

Això implica selecció i priorització —de les que en parlarem més endavant—, condicionades per la mirada del mitjà en qüestió. És un joc d’equilibris entre l’editor —que és la propietat i que té interessos creuats polítics i econòmics—, la direcció —que hauria de ser incòmode per l’editor—, els lectors —la veritable raó de ser—, els anunciants —que representen el gruix dels ingressos— i, per descomptat, de multitud de grups d’interès —polítics, econòmics, socials… —. Totes aquestes parts mantenen un delicat joc d’equilibris que, ben gestionat, i malgrat que pugui generar suspicàcies, s’ha demostrat funcional durant molts anys.

Al centre hi ha —o hi hauria d’haver— els ciutadans, amb necessitats diferents segons la persona, la proximitat als fets, i, fins i tot, el moment del dia… I els mitjans, segons la seva naturalesa, hi responen: la ràdio amb immediatesa, la televisió tangibilitzant la notícia, i la premsa, amb profunditat i anàlisi.

Informació plana vs. jeràrquica

A primer cop d’ull, internet sembla oferir-ho tot: més ràpida que la ràdio, tan visual com la televisió, i amb accés a anàlisi gràcies a blocs com aquest. Un avenç meravellós, enlluernador, que jo mateix vaig defensar amb vehemència, convençut que esperonaria els mitjans tradicionals a millorar. L’empenta que necessitaven per decantar la balança a favor dels lectors després d’anys en què els interessos econòmics havien primat. Em vaig equivocar.

Hi ha tanta gent publicant que el valor del contingut ha disminuït —i, en conseqüència, també la capacitat de pagar-los i, per tant, el temps que es dedica a elaborar-los i, finalment, la seva qualitat—, amb incentius molt perversos, com la primacia de la velocitat a la veracitat—és més costos no haver estat el primer en publicar que la reina Elisabet ha mort, que no pas haver de corregir-se perquè encara estava viva—.

Fins i tot si assumim que la voluntat d’aquests publicadors independents és honesta, és impossible llegir-ho tot. Deixant de banda el problema dels algoritmes —ho recuperarem més endavant—, la recepció de la informació no té triatge. És massa plana —o ho sembla—. Això fa recaure en nosaltres, els ciutadans, l’esforç d’identificar què és rellevant. Aquesta feina, a un diari, la fa una redacció, on hi treballen equips que, a més, disposen d’eines —notes de premsa, teletips d’agència, contactes…—. És una tasca inassolible per a una sola persona.

Aquí és on el model dels mitjans tradicionals esdevé indispensable. La seva principal missió és, precisament, assenyalar què és rellevant i què no. En altres paraules, jerarquitzar la informació. L’alternativa  —seductora— és la fal·làcia de fer-nos-ho nosaltres mateixos. En realitat, aquesta il·lusió de llibertat ens deixa a la intempèrie davant els envits d’interessos dels creadors de contingut, siguin o no fake news.

Internet i el formateig de la informació

La informació sempre arriba a través d’una forma que l’organitza. El titular, la fotografia, o l’estructura del text són elements que condicionen la impressió que s’endú la persona que la rep.

Qualsevol que vulgui fer un diari en paper ha d’atendre unes regles. Els lectors sovint ni tan sols són conscients que existeixen —aquesta aparent banalitat és la seva força i comporta una gran responsabilitat perquè se’n pot fer un mal ús—, però, si desapareguessin, les trobarien a faltar. Per exemple, ningú no acceptaria que, en girar la primera pàgina d’un diari generalista, s’hi trobés una secció d’entreteniment —com passatemps o esports— en lloc d’una de considerada “important” —com internacional o política—.

Fins i tot els articles tenen una estructura que els fa intel·ligibles:

• El titular resumeix l’essència de la informació amb rigor —amb mirada pròpia, però honesta, i clarament separada de l’opinió—. Aquest punt és fonamental: si no vull aprofundir-hi, llegir el titular ha de ser suficient.
• Hi ha destacats, que permeten saber-ne una mica més, sense entrar encara en el detall.
• Finalment, el cos del text, que va del més rellevant al més específic, de manera que puguis abandonar la lectura quan sents que no et cal aprofundir més sense perdre elements clau.

Tot això requereix ofici i només els bons cuiners li troben el punt a la sal. Però Google va arribar a inicis del segle i va canviar les regles del joc. Els antics formats estaven desfasats perquè no eren òptims pel consum online. Des de bon principi, van insistir als creadors de continguts en la importància de la longitud dels articles —ni massa curts, ni massa llargs—, i la presència —amb repeticions a ser possible— de les paraules que els usuaris fan servir per trobar-los, quant més a prop de l’inici de l’article, millor.

Per això, moltes publicacions ni tenen la longitud adequada pel que volen explicar, ni  comencen pel més important. Saben que ens saltem la seva lectura, però un farcit inicial amb tot de paraules relacionades, milloren els resultats de les cerques. Això és molt evident a les receptes de cuina, que no requereixen a priori de grans explicacions, però que acostumen a iniciar-se amb contingut irrellevant per la preparació, com aquest estofat de Directo al paladar.

Google també va establir un mecanisme per donar autoritat a les pàgines —depenent del número de visites i no de la qualitat intrínseca del text— que, a més, es transmet a d’altres si la pàgina amb autoritat té enllaços. Com a conseqüència, si vols promocionar un article, l’has de citar a altres publicacions, el que provoca que els periodistes hagin de forçar la presència de referències.

L’estocada final arriba amb la popularització del consum de continguts a través del mòbil. Tots els continguts en línia s’hi han adaptat. La filosofia dels dissenyadors i programadors és mobile first: el contingut es maqueta primer pel mòbil i després s’adapta a la resta de pantalles. L’impacte més obvi són les fotografies, que han deixat de fer-se apaïsades, malgrat acostumen a ser la millor opció.

Naturalment, els mitjans tradicionals no han estat aliens a aquest formateig visual i de jerarquia de la informació que, al seu torn, ens formateja a nosaltres mateixos. Ja no va de qualitat sinó de volum. Es busquen les visites, no que entenguis. Per això, interpretar la realitat és avui molt més difícil, com si visquéssim tancats en un McDonals informatiu.

Comparem un mateix dia en un mateix mitjà: La portada de La Vanguardia del dilluns 15 de desembre de 2025 mostra clarament els dos temes principals. És fàcil fixar la vista i dedicar-hi uns segons, per després repassar ràpid petits temes, que estan a la perifèria. Fàcil.

La versió web canvia una mica en funció de l’hora, però tendeix a mantenir el contingut tot el dia. Clarament busquen l’equilibri entre la immediatesa i l’aposta per certs continguts. Els temes que estan més a dalt —el que, com a lectors, entenem com més important—, tenen tots una mida similar i representen quatre temàtiques no relacionades. Comprendre-ho d’una volada ja no és tan fàcil com al paper. Després hi ha un bloc de tres articles relacionats ben estructurats, però de seguida tenim la secció d’actualitat, amb tres articles desconnectats entre ells. Costa més comprendre què és important i, per això, és més probable que hi passem de llarg.

El mòbil és just el mitjà més confús, perquè és senzillament un fil de notícies desconnectades les unes de les altres, com es pot veure en aquest vídeo:

Es fa impossible endur-se una imatge clara de què és important i què no. I recordem que el disseny creix del mòbil a les pantalles grans, el que les contamina. Però això no és tot.

Salut, psicologia, tecnologia, i les noves jerarquies transparents

El problema dels suports clàssics —TV, ràdio i premsa— amb l’excés de dependència de la publicitat, s’ha agreujat. Pels “nous” mitjans gratuïts, el lector no és més que l’oportunitat per impressionar un anunci a un dispositiu i cobrar una mica de diners. Per ser rendibles, en calen moltes d’aquestes impressions. I, com és lògic, aquests consumidors de publicitat es cacen als buscadors —que ja hem analitzat superficialment— i les xarxes socials, que tenen tota una altra lògica interna.

Als seus webs i aplicacions, les xarxes mostren els titulars dels articles. Si aquests fan la seva funció —resumir la notícia—, els clicks baixen en picat —i, al seu torn, les desitjades impressions publicitàries—. Per això ara patim aquesta lacra de titulars que, en comptes d’explicar, pregunten (“els cinc tips per saber si…”, “no creuràs el que li va dir el futbolista després del partit a l’entrenador…”), el que trenca per complet la lògica informativa.

Una altra forma de generar visibilitat és amb les interaccions. Com més polèmic sigui l’article, millor. Tant se val si els comentaris són crítics. Fins i tot, el fet que un usuari obri el fil de comentaris —encara que només vulgui llegir sense participar— ja té un impacte positiu en el posicionament. Per això, mitjans seriosos s’han abonat a posar l’enllaç a la notícia al primer comentari, en comptes del encapçalament, on seria natural. Els usuaris obren el fil, i les xarxes ho computen com interès.

I falta una tercera pota, silenciosa, però a dia d’avui molt rellevant; els agregadors tipus Google Discovery o MSN, que molts tenim als mòbils. Estan plens d’articles “blancs” sobre salut, psicologia, tecnologia, famosos… Amb el menú gegant d’opcions que tenim, el premi se l’endú el cridaner, esclar.

Els lectors no obren un article sobre la importància de menjar llegum—ja ho saben això—, van al que detalla els riscos d’ingerir gluten —encara que estigui ple d’imprecisions científiques i sigui contraproduent—. No llegeixen el que descriu perquè superar una depressió costa tant, sinó el que explica els quatre passos infal·libles a seguir per aconseguir-ho, com si fos un manual —absurd—, que fa més mal que bé.

Aquestes pràctiques, pròpies de pseudomitjans, també les fan servir les grans capçaleres perquè és l’única forma de competir. Per davant, ens mostren les “notícies” en un format més clàssic —encara que imperfecte, com hem vist—, però per darrera els seus webs estan farcits amb continguts que premien els “proveïdors” d’usuaris —cercadors, xarxes i agregadors—.

El somni de la informació plana, sense jerarquies, amb què nosaltres podíem fixar els nostres criteris, ha falcat una nova jerarquia dominada pels algoritmes. Per si no fos prou i com tothom sap, els algoritmes ens donen més racions del que ens agrada, de manera que el somni de l’autogestió de la dieta informativa té un biaix brutal. No només condicionen què veiem —allò més polèmic i pel que hem mostrat un interès previ—, condicionen al que escriu —que necessita ser cridaner—, amb l’obvi impacte en l’estructura mateixa de la informació. El problema, doncs, no són només les fake news, sinó el sistema en ple.

La història, que no es repeteix, però rima

La premsa ja va viure un procés similar quan va aparèixer la penny press. Fins meitats del s.XIX, només els rics se la podien permetre, però l’aparició de la màquina de vapor i la impressió automàtica van democratitzar-ne l’accés. Amb un penic podies comprar un tabloide, però amb un gran cost ocult; la competència, ferotge, cridava l’atenció a base de sensacionalisme que, al seu torn, genera inseguretat ciutadana i pors socials compartides.

Vivim una època semblant en comunicació. Massa informació no serveix per entendre la realitat, sinó que, més aviat, la fa incomprensible. I com el click el guanya el sensacionalista, tots els mitjans ho són més que no ho eren, el que amplifica les pors socials sense atendre cap realitat.

La jerarquia de contingut és justament allò que dona sentit a deixar que algú altre decideixi per tu on posar la mirada. La seva absència és més aviat una jerarquia transparent i banal. Indetectable, però present. Que ja no domina una redacció sinó un algoritme.

Si els mitjans barregen els articles de qualitat amb d’altres buits de contingut, els lectors hem de treballar per destriar el gra de la palla un altre cop. Voluntàriament o no, alimenten la roda de desinformació en què vivim.

Ara se’ns presenta el repte de la IA generativa. Els pioners d’analitzar com afectarà a les cerques dels usuaris —i, per tant, el repartiment del pastís de les visites—, ens diuen que el més important serà la forma que es connecten les idees al text. Veurem què passa. Però, de nou, la forma natural d’explicar els fets es veurà condicionada i podríem donar un pas més en la direcció equivocada.

La desaparició dels aspectes negatius de la penny press va dur dècades, amb l’especialització de premsa —alguns mitjans es van quedar amb el “groguisme” —, i la consolidació dels grans diaris urbans —veure el món des d’un lloc amb mirada pròpia—.

Abandonar el colesterol informatiu

Atorgar a les capçaleres la confiança de la selecció de contingut no implica fer-ho de forma acrítica. És una gran responsabilitat i se’ls ha d’exigir en conseqüència. Han comés molts errors —i encara els fan— i cal estar alerta. Potser necessitem nous actors, no ho sé.

Sigui com sigui, algú ens ha d’ajudar a escapar de la lògica de l’algoritme. Que jerarquitzi i triï bé i ens eviti l’esforç titànic de separar què és cert i què fals, què és important i què prescindible. No cal que faci la mateixa selecció que faríem nosaltres, per això és bo tenir més d’un mitjà de referència. I òbviament, no cal abandonar internet, més aviat aprofitar el que hem aprés a l’analògic per millorar-ho i no al revés.

Les societats sanes són capaces de tenir debats sobre els temes que afecten, de veritat, el dia a dia. El paper dels mitjans ha de ser generar el context on això és possible. Amb tota seguretat, la resposta està més en el contingut propi que en les visites i les audiències, que no poden ignorar, però tampoc han de ser la mesura del seu èxit.

Els mitjans han de recuperar un model informatiu funcional, o en patirem les conseqüències d’un sistema escleròtic, incapaç de debatre sobre temes importants, taponat per l’excés de notícies falses i irrellevants. I els ciutadans han d’assumir que ells sols no poden. Que el triatge previ és imprescindible, i que quedar en mans del youtuber o tiktoker de torn —o grup d’ells— els deixa a les seves mans.

És aquí on les dues parts es necessiten. Esperem que ens n’adonem abans que arribi l’infart, o en pagarem les conseqüències.