El consens de la mala política

El substrat del malestar

No fa gaires anys, era fàcil posar-se d’acord en aspectes essencials fins i tot amb persones que tenien opinions diferents de les nostres. Tanmateix, al llarg de l’última dècada això ha deixat de ser així, amb una única excepció: compartim la idea que els polítics són incompetents i corruptes, que només aspiren a prosperar en una escala que paga el poble. És indiscutible que hi ha una multitud d’exemples que permeten sostenir cadascun d’aquests qualificatius. Per això, la crítica generalitzada i sense subjecte en singular és la veritable centralitat del nostre temps. Sigui quina sigui la qüestió a debat, o bé és culpa de totes les forces sense distinció, o bé hi ha prou proves per assegurar que totes haurien actuat igual (de malament).

El descrèdit de la política no és un fet aïllat. Les institucions pateixen un distanciament social sever, però el dels partits és potser el més rellevant per al dia a dia de la ciutadania. No fan servir mascaretes, però els votants es tapen el nas de manera preventiva, independentment de a qui donin el seu suport. L’opinió és tan transversal i unànime que ningú no la discuteix. Fins i tot fins al punt que, si dues persones confronten idees, no és estrany que els observadors pensin que ho fan no perquè creguin genuïnament en allò que defensen, sinó perquè els polítics els han induït a discutir de manera artificial.

No hi ha dubte que els partits s’han guanyat a pols la mala premsa. Hi ha muntanyes de decisions pèssimes, la gestió comunicativa és terrible i han tolerat conductes inapropiades de manera habitual. I el més greu ha estat primer alimentar i després ignorar el major consens social que venia del segle XX i que vertebrava les aspiracions de les societats occidentals: el progrés social. La garantia de millora al llarg dels anys, que a més revertia en el fet que els fills viurien millor que els pares. Aquest fracàs és el substrat del malestar social que ara alimenta les forces il·liberals. La globalització ha enriquit molts de nosaltres gràcies a la reducció del preu de milers de productes, però també ha generat milions de perdedors en els seus centenars de processos de desindustrialització. Enormes bosses de població que ara volen desallotjar aquells que els van mentir.

Per això, els ciutadans, quan parlen sobre política, de seguida arriben a un consens pel que fa al punt de vista sobre els líders que dirigeixen el país, sigui quin sigui. Els polítics roben i són inútils. Punt.

La política de l’aquí i ara

L’únic problema és que una explicació tan simple no pot incorporar tota la realitat. És fàcil percebre el grinyol dels engranatges argumentatius, per molt que, efectivament, els governants ho hagin fet malament i ens hagin portat fins on som.

Una descripció tan plana, tan igualitària amb tots els partits, a més de ser ingènua, és terriblement perillosa. No és casualitat que, com més adeptes té aquest discurs, més creixen les forces il·liberals. Però, per què?

Crec que la imatge que millor ho explica en el nostre temps és el triomf de les noves tecnologies. La seva gran virtut és la capacitat d’optimitzar processos, una característica que també s’utilitza en política. El cas més conegut és el de les fake news, que s’escampen i reverberen en qüestió de minuts, i de les quals parlarem més endavant. N’hi ha d’altres de més subtils, però no menys penosos i autodestructius. En especial, la pròpia raó per la qual l’ésser humà modern considera l’optimització com un procés essencialment positiu. Ens encanta l’aquí i l’ara.

Circulen milers de publicacions de psicologia que fan apologia de la importància de viure el present, d’ignorar el passat perquè ja és enrere i de no preocupar-se per un futur incert. Naturalment, un futur que sempre arriba i que és més incert com més l’ignorem.

Com es tradueix aquesta necessitat en termes polítics? En què la part dels nostres problemes que interfereix amb l’esfera pública s’ha de solucionar immediatament. Significa «tinc aquest problema i me l’ha de resoldre avui mateix». Encara que sigui emocionalment comprensible, les necessitats complexes requereixen temps i no es resolen com quan el caprici és un gelat.

Recordem la voracitat dels votants abans de la crisi del 2008, quan tots els pobles necessitaven un pavelló esportiu, una sala d’actes i una piscina municipal. O quan totes les províncies construïen el seu propi aeroport. Aquí, ara i a prop. Perquè desplaçar-se al poble del costat per fer una activitat de teatre era inassumible.

I en el zenit de la trivialització ideològica, la majoria de la gent es reclama apartidista, com si això els immunitzés davant la manipulació. Hordes de lliurepensadors que pensen i raonen tots igual. Mai com avui hem ostentat la desinformació conscient com a mostra d’independència. Llegir sempre havia estat un símbol d’autonomia, excepte si té a veure amb l’actualitat, pel que sembla. Molt millor viure al marge, perquè així no et manipulen, diuen… Una tempesta perfecta que ens deixa a mercè del titular i de telenotícies que dediquen més de la meitat del temps d’antena a parlar de successos.

La manca d’informació porta a la simplificació del discurs i ens fa hipersensibles a la contradicció. Si un govern pren la majoria de decisions amb una sensibilitat semblant a la nostra, al mínim distanciament s’assenyala com una greu crisi i es fa inassumible votar-los sense autojustificar-se.

La llista és interminable i la nostra actualitat n’és plena d’exemples de respostes senzilles a problemes complexos. No volem que els preus pugin, però volem que la producció es faci a prop de casa per generar ocupació. És obligatori decreixer per salvar el planeta, però ni parlar-ne de reduir la capacitat de compra, quan decreixer implica necessàriament disposar de menys béns per a la mateixa gent. Naturalment, volem pacificar els nostres carrers, però desplaçar-nos en cotxe ha de continuar sent ràpid i còmode. Ens molesta que la immigració creixi de forma exponencial i en veiem la causa en la corrupció dels governs dels països que expulsen la seva joventut. Ara bé, quan tenim una crisi econòmica, exigim als nostres poders que recuperin el creixement tan ràpid com sigui possible, cosa que sol fer-se amb polítiques monetàries que, indirectament, arruïnen els països en vies de desenvolupament, augmentant així la pressió migratòria. Volem energia verda, però no al costat de casa, ni en antics conreus, ni modificant paisatges encantadors… Ens molesta que altres arribin a la nostra ciutat amb els mateixos bitllets barats amb què nosaltres viatgem a altres ciutats. Tourist go home i regulació dels lloguers, però Airbnb treu fum quan valorem opcions d’allotjament. Salaris mínims dignes, però Glovo i Uber no deixen de créixer en l’última milla a través d’un esclavisme modern pur.

El problema és que la política hauria de ser, més que la del «jo ara», la del «demà de tots». En altres termes, la bona política és a les antípodes del que reclamem com a ciutadans. I, en aquesta batalla entre el nostre jo present i el nosaltres futur, sol guanyar el primer.

Governs i oposicions discuteixen a la tarda al parlament allò que han conclòs que els beneficiarà segons l’enquesta del matí, cosa que, alhora, impedeix que els partits resolguin problemes reals, ja que la majoria d’aquests requereixen pensar més enllà dels quatre anys de legislatura. I el cercle del descrèdit no para de donar voltes i més voltes, fent la bola cada vegada més gran. A més, les enquestes depenen de la conjuntura i són més volàtils que els principis ideològics, cosa que difumina de nou les diferències entre partits i alimenta l’imaginari que tant se val a qui votis. Tot plegat és un camp llaurat on els ultres creixen amb alegria.

El nou (i fals) consens social

L’equiparació comprensible de les forces polítiques davant de qualsevol fet que avaluem comporta un cost ocult. Quan renunciem a assenyalar els errors (i els encerts) específics de cada partit, pildoritzem la política. L’aplanem. Tothom hi arriba perquè tothom serveix per dir que els polítics són la mateixa brossa. Per fer això, no calen coneixements ni estar al dia. Aquí sí, tots som iguals. És la mediocritat per la part baixa de l’espectre. Ens converteix en tan inservibles com els polítics que critiquem.

Però el més greu és que esdevé impossible un debat sobre si una determinada decisió és més o menys propera a l’ideari del partit en qüestió. Per exemple, ens impedeix discutir si la peatonalització de Consell de Cent a Barcelona s’ajusta o no a la ciutat promesa per Colau, tenint en compte que va signar l’arribada de la Copa Amèrica. Significa això que Colau no té valors? És impossible que prengués una bona i una mala decisió? Podem compartir-ne una i no l’altra? O compartir-ne totes dues i justificar-ho bé? O cap de les dues? És més, podem votar-la sense sentir vergonya, encara que no ens hagin agradat totes les seves decisions. Parlo de Colau perquè ni l’hauria votada ni la votaria. Però mereix una mirada complexa, com la resta dels partits. Els democràtics, vull dir. Fins i tot encara que ella contribuís, amb el seu discurs, a la política de l’aquí i l’ara quan va guanyar les primeres eleccions aprofitant-se d’una mentida publicada a El Mundo i insistint que els preus dels lloguers pujaven perquè no hi havia voluntat política municipal per resoldre-ho. I, com ella, tots els partits, que entenen el desgast del rival com a part consubstancial de l’estratègia comunicativa que porta a guanyar comicis. Ells mateixos es posen una trampa mortal.

Aquesta hipersimplificació del debat, la trivialització que suposa assumir la maldat de tots els lideratges polítics, genera un enorme consens social. Sota aquesta cosmovisió, el veritable mal, doncs, no és la decisió que ha pres tal o qual partit, sinó la suspicàcia amb què els polítics prenen les decisions. Perquè la crítica assumeix que el mal rau, precisament, en la seva pròpia naturalesa partidista, en el fet que s’ha dissenyat per confrontar el rival. La bondat no existeix, només hi ha interessos, i aquests interessos es presenten no com una lluita ideològica (dreta vs esquerra, centralisme vs descentralització…) sinó com a polítics vs societat civil. Una societat civil que som tots: treballadors i empresaris, policies i manifestants, funcionaris, assalariats i autònoms, dones i homes, menors, adults i jubilats… Són els seus interessos contra els nostres. Una política que no pensa en el que la societat necessita, sinó en allò que li permet continuar ostentant el poder.

Però el gran parany és que el consens és purament denotatiu. Tots coincidim en «els polítics són uns inútils». Tanmateix, el que es connota, el que s’amaga darrere d’aquesta frase, el que de debò volem dir, és absolutament antitètic. L’anarcocapitalista i el comunista, la feminista i aquell que diu que «els homes estan desprotegits davant la justícia», l’independentista i qui afirma que «això del català és com amb Franco, però a l’inrevés», diuen el mateix sobre els polítics, però per raons oposades. Perquè són «inútils» per la seva incapacitat de portar-nos cap a una societat «millor», que sí que té significats diferents per a cadascun de nosaltres.

Això és encara més greu ara que els espais ideològics compartits s’han extingit. Allò que abans anomenàvem centralitat, avui és exigu. La polarització impedeix els acords, excepte aquest pobre i petit reducte: el del «ja els val als polítics».

L’adob dels ultres

No és casualitat que els moviments ultres creixin amb tanta força en l’època en què més consens genera la idea que la política és un femer. Tampoc no hauria de sorprendre’ns que algunes de les forces «regeneracionistes» centrin la seva causa exclusivament en aquesta nova centralitat per pescar en tots els caladors, com fa Se Acabó La Fiesta.

Cal reconèixer-los que es mouen amb intel·ligència aprofitant les xarxes de «l’aquí i l’ara». A la tragèdia de l’Horta Sud de València en tenim un exemple clar. A més d’enviar gent sota la seva bandera perquè s’embrutin els pantalons de fang (de manera més o menys teatralitzada), difonen vídeos en què un tipus, a qui la majoria no coneixem, expressa amb seny que «tots els partits ho han fet malament aquí». Tothom ho comparteix perquè hi ha consens. Un consens que impedeix qüestionar-se qui era responsable de què, que iguala els errors de les parts, siguin quines siguin, i amb independència de la gravetat del que va fer cadascuna. I el clip corre com la pólvora sense que ningú s’hagi molestat a esbrinar qui és el noi del vídeo ni què havia publicat abans. Som millors exigint responsabilitats que exercint-les.

I mentre la publicació viatja més i més, l’autor o els autors van guanyant seguidors. I allò que un dia era la igualació de totes les forces polítiques filtrades a través de la mateixa mirada «apartidista», acaba traduint-se en centenars i milers de visualitzacions de noves publicacions posteriors on, oh sorpresa!, apareixen missatges en contra de llibertats que no fa tant temps eren consensos amplis. Difonent una «raonable» esmena a tota la plana política, acabem escampant un relat que, de mica en mica, desplaça la nostra societat cap a tesis il·liberals. I, amb això, les normalitzem. I ens hi acostumem.

És la demostració de la teoria política de la finestra d’Overton, que assegura que es pot passar d’allò impensable i radical a allò sensat i popular si s’avança de manera gradual. Aquí tenim les bressoles de la república democràtica, del parlamentarisme i de les llibertats de l’individu donant el poder, o molt a prop de fer-ho, a líders amb pulsions autocràtiques.

Quant trigarem a justificar que la gent hagi votat un senyor que va a un míting amb una motoserra perquè «necessitaven provar alguna cosa nova»? Quan serà normal que guanyi algú que vulgui construir murs pagats per les mateixes persones a qui intenta impedir el pas? Quan acceptarem que algú citi «l’innombrable Franco» per donar-li les gràcies per qualsevol cosa que fes durant la seva infausta dictadura? Quan votarem senyors que fan cartells electorals muntats a cavall, com anaven els senyorets que maltractaven els seus treballadors? Quan allò anormal serà tan normal que ho acceptarem com una possibilitat de futur? O és aquest ja el nostre present?

La necessitat del debat persisteix

Qui llegeixi en aquestes línies una apologia dels partits polítics no n’ha comprès l’essència. De fet, els polítics han alimentat, amb les seves estratègies d’acció i comunicatives, aquest univers. Han promès allò que no estava a les seves mans oferir i, amb una actitud cada vegada més frívola, només acceleren una dinàmica que els portarà a la seva pròpia destrucció, ja sigui per la via de la substitució per altres sigles o per la colonització de les seves pròpies bases.

Una societat madura ha de ser capaç de debatre sobre els valors que vol compartir sense titllar de ser d’un partit o d’un altre qui defensa postures similars a una força política. Ha d’estar preparada per a anàlisis complexes, capaç de debatre aspectes concrets del desenvolupament d’uns fets o de l’elaboració de noves lleis. També ha de poder votar o militar en partits que no defensaran exactament allò que pensa. Un cert grau de contradicció és, fins i tot, saludable. Sense debat, les idees s’esquematitzen i s’empobreixen. Prendre partit no és tenir el cervell rentat. Al contrari, viure en la ignorància ens afebleix i ens posa al servei de gent perillosa. Aquí tenim els populistes a l’aguait per demostrar-ho i fer-nos retrocedir dècades de progrés. Potser en la defensa d’aquests mínims comuns puguem reconstruir nous consensos. Fem-ho abans no sigui massa tard.